1. Diari d' una gira. Per fi he vist el llum

1.-

Molt pocs, d'entre els meus amics i familiars, van entendre la meva decisió; el qualificatiu més piadós que m'han dedicat ha estat el d' inconscient i alguns fins i tot van deixar de parlar-me, adduint que si la meva intenció era perdre'm, no volien ser testimonis de la meva desgràcia.

A l'acabar els meus estudis en la universitat em va ser molt fàcil trobar treball, ja que, a causa de un expedient acadèmic immillorable, les millors empreses del sector volien contractar els meus serveis i solament vaig haver de triar aquella que m'oferia millors condicions laborals i salarials. Però fins i tot allò que realitzes amb més il·lusió pot arribar a cansar-te i al cap de dos anys vaig arribar a la conclusió que, possiblement, havia equivocat el meu camí i que estrènyer “torbillos nidelados al cies de lamo”, encara que no hagués ningú que ho fes millor que jo, no era la meva vocació.

Vaig abandonar tot el que havia constituït fins a llavors el meu món i em vaig fer actor; qualitats no em faltaven, ja que tenia un físic imponent, una bona veu i la suficient capacitat per a transformar-me en qualsevol personatge que fora necessari.

Vaig començar a presentar-me a proves (“castings” els criden en el sector) i al cap de dos mesos vaig comprovar amb goig que no m'havia equivocat, ja que vaig ser seleccionat per una companyia per a formar part de l'elenc del seu nou muntatge. Solament havia un problema; l'obra de teatre que havíem de representar era en un idioma aliè a mi i odiat per les seves connotacions imperialistes. Sí, ho heu endevinat; la peça estava escrita en “lastibarro” , però l'oportunitat que se m'oferia era suggestiva i a més la gira que realitzaríem amb el muntatge incloïa la majoria de planetes situats al sud del nostre i mai abans en la meva vida havia visitat cap d'ells, ja que solament havia estat en els del nord, molt més propers culturalment a nosaltres.

2. Diari d´una gira. El començament

2.-

Els assajos, que van durar un mes i mig, van ser molt enriquidors i si no triguem menys temps a tenir a punt l'espectacle no va ser precisament per la meva culpa, si no perquè la resta dels meus companys no acabaven de trobar el to dels seus personatges, a pesar que tots ells –al contrari que jo- tenien àmplia formació actoral i alguns d'ells diversos anys d'experiència professional.

A l´acabar el procés de muntatge comencem la gira que ens duria per gairebé tots els planetes de la nostra galàxia. Dels meus companys de repartiment no tinc molt que contar ja que, en realitat, no vaig arribar a conèixer-los, perquè els intents que vaig fer per entaular una bona relació amb ells van ser infructuosos, a causa de les diferències culturals i personals. També hem d'afegir la qüestió idiomàtica, ja que encara que tots havíem nascuts en un mateix planeta, no ens comunicàvem en el mateix idioma, ja que excepte jo, cap dels altres utilitzava habitualment el “nastibarro” i parlàvem entre nosaltres en l'imperialista “lastibarro”.

Ja que la comunicació entre nosaltres era poc menys que impossible, em vaig dedicar a observar tot el que succeïa al meu voltant i a anotar les meves impressions sobre l'aventura que estàvem vivint. Les distàncies entre els diferents planetes són molt llargues, pel que els viatges es feien molt pesats, encara sort que em vaig proveir amb els 27 toms de les aventures de “Eric el postre meravellos” i les seves estupendes pàgines em van ajudar a suportar el cansament dels viatges i la meva solitud (diuen que "Eric" és literatura per a adolescents, però jo us asseguro que té més substància que qualsevol obra de qualsevol literat que escrigui literatura per a adults).

3. Diari d´una gira. Altres mons

3.-

Visitar tres o quatre planetes desconeguts pot ser interessant i fins i tot divertit, però si has de passar per quinze o vint en menys de dos mesos us asseguro que el possible encant que poguessin tenir desapareix tan ràpid que ni t'adónes.
Em vaig esforçar molt per conèixer tots aquests mons aliens al meu i per entendre als seus habitants, però realment estaven tan lluny de tot el que suposa la meva forma de pensar i d'entendre la vida que no vaig assolir connectar amb cap dels habitants d'aquells insòlits planetes; a més no devem oblidar que la majoria d'ells constituïxen “Lastibarria” i l'odi i el rancor que sempre ens han tingut i la condescendència amb l'ens han tractat no ajudava que trobés en ells gens positiu. Només vaig connectar una mica amb “els pastibarros”, tal vegada sigui perquè sempre han estat tractats com a nosaltres pels “lastibarros”, encara que mai m'ha agradat el seu costum d'arreglar-lo tot a cop de puny.
Durant el primer mes les funcions es desenvolupaven amb total normalitat i sense cap incidència digna d'esmentar, però segons transcorrien els mesos tot anava degenerant a llums vista i qualsevol coincidència amb el que estrenem en el seu moment era una pura casualitat. Jo intentava mantenir-me en la línia que m'havia marcat l'equip de direcció, però era molt difícil d'aconseguir, ja que els meus companys es comportaven, dintre i fora de l'escena, com si s'haguessin menjat una pastilla de “páquido” (Nota de l'editor. Páquido: substància molt semblant al LSD), cadascú anava pel seu costat i allò, més que una obra de teatre professional, semblava una baralla de pati de col·legi.

4. Diari d´ una gira. El final

4.-

A l'acabar la funció d'avui ha succeït un fet que em reafirma en la meva idea que l'home és dolent per naturalesa i que l'enveja és l'única virtut que ho adorna. La representació ha sortit com sempre, és a dir: els meus companys col·locats i jo mantenint el tipus; els he cridat l'atenció, per a veure si així reaccionaven i ja ho creo que ho han fet, però d'una forma tan ruin que no sé si atrevir-me a relatar-lo.

Tots a l'una s'han llençat a la meva yugular com llops famolencs i m'han dit que no tenia ni idea del que estava fent, que estaven farts de la meva incompetència i de la meva falta de professionalitat, que si l'espectacle no sortia endavant era perquè jo cada dia que passava ho denigrava més i que ells, per més que ho intentessin, no aconseguien mantenir-lo, que seria millor que tornés a estrènyer torbillos nidelados al cies de lemo, que possiblement seria l'única cosa que sabria fer bé en la meva vida…

No he estat capaç d'enfrontar-me a ells; si hagués estat un solament, però eren tots contra mi! Molt indignat he baixat al celler, m'he pujat en una nau d'exploració i m'he allunyat uns quants quilòmetres amb la intenció de meditar i de posar en ordre les meves idees. No he comprovat el dipòsit de combustible de la nau, que tenia un nivell molt baix, i ara no puc tornar a la nau base ni puc dirigir-me a cap part de forma voluntària. Abans o després seré atret per la força de gravetat d'algun d'aquests planetes i hauré de conviure amb els seus habitants, fins que pugui tornar a la meva estimada “Nastibarria”